Paraules de Miquel Mallafré sobre Lluís Jové en la inauguració de l’exposició::
Parlar del Lluís és parlar d’un humanista de fons, tenaç, incansable, dúctil, d’aquells que van descobrir que la soledat a l’hora de crear era la més lluminosa. Va ser una persona tan lliure com les gates dels patis de l’Eixample, que no són de ningú i ho saben tot de tothom. És per això que des del primer moment va saber envoltar-se de fustes nobles, convençut que la curiositat engendrava cultura, i que aquesta no allargava la vida, però sí que ajudava a eixamplar-la. Rere les seves diòptries s’amagava una de les enciclopèdies més grans d’art que mai he conegut. Posseïa la bellesa de la intel·ligència i una alegria de viure que ja l’haguessin volgut alguns dels seus detractors. La seva gran arma era la memòria, tenia l’autoritat moral de recordar-ho tot i en certs moments d’ira se n’anava i el seu pòsit es quedava, estava sempre en constant ebullició, va ser un gran col·lecionista d’insults, però també d’elogis. Tenia l’ànima tan plena de les seves coses que no hi havia lloc per a massa maldats, sempre va saber jugar a viure, formava part d’aquesta estranya estirp d’artistes que han estat el fi d’una raça. Va néixer selecte en un món vulgar i va créixer llegint en un entorn analfabet. El seu univers era massa gran per girar a tan pocques revolucions. Sabia del passat, patia el present i coneixia el futur. En el fons el Lluís era l’únic del seu gènere, l’artista inclassificable, la persona, l’amic, el creador que millor va saber no existir.
També podeu descarregar al llibret de l’exposició «Lluís Jové – a contracorrent» aquí:
