castellano
Lluís Jové. Amics de les Arts, Terrassa, 1972
Lluís Jové i Teixidó
28 de novembre de 1948 – 29 d’abril de 1991
_
Lluís Jové i Teixidó va néixer en una masia del municipi de Les Oluges (La Segarra), el 28 de novembre de 1948, fill d’una família pagesa i masovera sense cap mena de lligam artístic familiar.
L’any 1950 la família es trasllada a Terrassa (Vallès Occidental). Des de ben petit demostra tenir una especial sensibilitat artística i un esperit lliure, motiu pel qual, els anys a l’escola nacionalcatòlica de l’època li van resultar molt difícils. Als 14 anys, abandona l’escola i fa un primer intent de formació artística sense èxit en una escola de Belles Arts. A partir d’aleshores, es dedica durant anys a aprendre de manera autodidacta. Es passa moltes hores a diferents biblioteques, on adquireix coneixements de cultura general, i sobretot, de disciplines artístiques. Va treballar durant 9 anys com a muntador òptic.
L’any 1970 entra en contacte amb l’entitat Amics de les Arts i Joventuts Musicals de Terrassa, on per primera vegada troba el caliu de persones amb les mateixes inquietuds. Comença a relacionar-se amb pintors com Roc Alabern, cineastes com Antoni Verdaguer i arquitectes com Lluís Rambla o Francesc Bacardit. Amb ells, i amb un grup de gent jove i entusiasta, comença la seva etapa d’art pobre i conceptual. Els caps de setmana organitza happenings i environments, primer a Terrassa i després a altres poblacions catalanes. Durant els anys 1974, 1975 i 1979 comença el seu periple d’estades diverses, als quals, va viure llargues temporades a París, Florència, Granada i Madrid, que alternava amb èpoques a Terrassa i Barcelona.
A partir de l’any 1985 la seva activitat artística es veu reduïda degut als primers símptomes de la SIDA fins arribar al desenllaç de la malaltia el dia 29 d’abril de 1991.
Lluís Jové, una persona que sempre va educar-se per aprendre art sense seguir cap mena de mètode preestablert i sense la supervisió de cap mestre. Assimilava com les esponges tot el que l’omplia a nivell plàstic, però sense fer un esforç excessiu per retenir res que no l’impactés, que no li arribés als sentits. Sempre va escollir els millors referents per instruir-se. Podria dir-se que és un cas paradigmàtic entre els autodidactes, ja que planteja fins a quin punt l’autodidacta és autodidacta. Va aprendre per ell mateix, però fins a un cert punt. Es pot dir que Picasso, Bourdelle, Matisse, Torres García, Tatlin, Christo, Warhol, van ser uns quants dels seus mestres? Sense cap mena de dubte, perquè la seva obra així ens ho indica, de tots ells beu, és per això que el podem definir com un autodidacta, hom que té un mínim de curiositat. Molts individus han tingut mestres de carn i os, i d’altres com Lluís Jové, només han tingut el paper dels llibres per aprendre. “Sempre s’ha de desconfiar dels autodidactes”, confessava. Per què? Perquè rere d’ells sempre hi ha moments de lucidesa que superen a qualsevol mestre. Quan s’aconsegueix quelcom sense cap mena d’ajut, tothom sospita, i encara més si d’allò es presumeix. Lluís Jové va ser una excepció.
No tothom té la sort d’Aristòtil, que va tenir com a mestre a Plató; ni la sort de Plató, que va tenir com a mestre a Sòcrates; ni la sort de Sòcrates, que va tenir com a mestra a Diotima. El mèrit de Lluís Jové és que va ser capaç de captar l’essència dels seus referents com a font de coneixements creatius i portar-los a un més enllà seu. Si tot plegat ho portem fins el límit de les nostres conseqüències, res del que som és veritablement nostre, tots i totes ens hem format en certa manera amb mestres, i d’altres, de forma autodidacta, res del que hem après pot ser après a priori.
_
Miquel Mallafré
Professor d’Història de l’art i co-comissari de l’exposició
_
_
